Xiprers dels Torrents
Característiques
El xiprer, arbre de fusta dura i aromàtica, té un tronc recte envoltat d’una escorça dura d’un color bru o grisenc, esquerdada en els exemplars adults. Té les fulles petites i primes, de color verd fosc, que recobreixen densament les branques de manera permanent. Viu en ambients càlids i assolellats, en zones de precipitacions irregulars. És molt longeu, i en alguns casos pot superar els 1.000 anys.
Usos
La fusta de xiprer és molt duradora, i molt resistent a l’acció de fongs i insectes. Per aquest motiu, tradicionalment s’ha utilitzat per construir vaixells, bigues, portes, taüts i tarimes.
Curiositat
Els xiprer és símbol d’hospitalitat. Antigament, dos exemplars de xiprer al costat d’una casa indicaven als viatgers que allà s’oferia menjar i llit.
Xiprers dels Torrents
Del conjunt de xiprers que envolten l’ermita, en destaquen dos situats a la part frontal dreta. El de major dimensions té l’escorça gris i ennegrida, i l’ha perduda en alguns trams. Aquest arbre supera els 20 metres d’alçada, amb la característica copa allargada.
L’ermita de la Mare de Déu dels Torrents, copatrona de Vimbodí, té l’origen al segle XV, arran de la troballa en aquest lloc d’una imatge de la Verge. El temple actual data de 1714. Es calcula que els quatre xiprers més grans del recinte es van plantar en aquella mateixa època.
| Perímetre del tronc a 1.30 m | 2.35 m |
|---|---|
| Perímetre a la base del tronc | 3.18 m |
| Alçada | 21.80 m |
| Amplada de la copa | 6.42 m |
Situació:
Coordenades GPS de l’aparcament:
X, Y: 337907, 4584481 (Aparcament de l’Ermita dels Torrents)
Lon, Lat: 1º3’39.8167”, 41º23’43.9355”
Coordenades GPS de l’arbre:
X, Y: 337942, 4584403
L’ERMITA I JO
Jo era molt jove quan es va inaugurar l’ermita. Ben just, un plançó incert de xiprer, però si dues qualitats mantenim els arbres, des de la nostra naixença i per anys que passin, són les de veure i escoltar. Quiets, palplantats i aparentment sense ànima, ens assabentem de tot. Diu la llegenda que hi ha arbres que parlen, però puc assegurar que a ningú de la meva família, cupressus sempervirens, no l’han deixat intervenir mai en cap conversa. Per això, treure l’entrellat de tot allò que veiem i sentim ens manté molt de temps ocupats. Amb els anys, i en el meu cas en són tres-cents, esdevenim veritables enciclopèdies de vida i història.
Les obres de l’ermita havien durat tres anys, vaig sentir explicar aquell mateix dia, i eren un encàrrec del monjo apotecari de Poblet, fra Magí Alandó. Havien començat el 1714, l’any fatídic per Catalunya, quan tothom ens va abandonar i vam quedar a mercè de Felip V, el qual ens va fer pagar car el nostre suport a l’arxiduc Carles d’Àustria. Quan les obres es van acabar, vaig ser plantat amb un altre company al davant de la façana principal de l’ermita. El meu lloc era, és, privilegiat; just davant de la porta d’entrada ho he vist, ho veig, i voldria poder dir que ho veuré tot, perquè si he sobreviscut tres segles, què m’ha d’impedir de fer-ho tres segles més? Però no vull ser fatxenda; la meva alçària de més de vint metres no només pregona la meva fortalesa, sinó també la meva fragilitat. Arbres més alts he vist caure en tots aquests anys, més alts i més robustos que jo.
Amb el meu posat desmenjat, no em perdo detall de res. L’interior de l’ermita, en línia recta fins al retaule, és el meu domini. Ara mateix l’espai del retaule és ocupat per una pintura que m’embadaleix cada vegada que obren la porta, l’Assumpció de la Mare de Déu. Pel que he sentit parlar, recorda Murillo, Ticià, Guido Reni i Ribera, tots alhora, però l’autor no és pas cap d’ells. Ho puc dir jo que el vaig conèixer; es deia Adrià Campdesunyer, i va pintar aquesta meravella cap a la meitat del segle XX. L’empremta de la seva obra ha quedat estampada pel poble de Vimbodí.
Des d’aquí he vist esculpir retaules i destruir-los, venerar l’ermita i profanar-la. He sentit renecs i pregàries, paraules d’amor i també d’odi. Pel meu davant hi desfilen els nuvis i els convidats, els creients i els turistes, la imatge de la Mare de Déu, la devoció i el fervor. He vist dinars de germanor, processons per la secada i ballades de sardanes, he gaudit l’entusiasme i he patit l’abandó. Tot el que ha viscut l’ermita, de tres-cents anys ençà, ho he viscut jo.
Perquè em sento part d’aquest espai, però tothom em veu només com un arbre, a vegades quan la gent em passa a fregar, sento la temptació de cridar-los. Si algun dia aconseguís la seva atenció, m’agradaria dir-los que sóc aquí des d’un temps que no s’imaginen, i que he vist i escoltat de tot, i que els podria explicar moltes històries, i que... Tantes coses els hi explicaria! Però ja ho sabeu, jo, cupressus sempervirens, no puc parlar, només veure i escoltar.
