Lledoner de Poblet
Característiques
El lledoner és un arbre que pot assolir grans dimensions. Té l’escorça llisa i de color gris, la copa és esfèrica i les fulles estan acabades en una punta allargada i corbada, amb base asimètrica.
Aquesta espècie de fulla caduca té tendència a buidar interiorment el tronc. Produeix uns fruits comestibles i rodons, que primer són verds, i després grocs, blaus i, finalment, negres. És llavors quan ja estan totalment madurs.
Usos
La fusta del lledoner, molt flexible, era utilitzada antigament per a la fabricació d’eines agrícoles. El brancatge es destinava a l’alimentació del bestiar, i els fruits, per al consum humà.
Curiositat
Segons la tradició, els pastors feien flautes amb fusta de lledoner, i es deia que la seva música espantava els llops.
Lledoner de Poblet
Creix a tocar del recinte del Monestir de Santa Maria de Poblet, vora la carretera T-700 que va cap a Prades. Es podria haver mantingut en aquest indret per l’ombra que hi aportava quan la gent es desplaçava en carro o a peu. Presenta una gran vitalitat, amb un tronc envoltat per una escorça grisenca amb poques estries. La copa és molt densa de branques, algunes de les quals es creuen entre si.
El lledoner està situat a prop de la creu de terme de l’exterior de Poblet, no gaire lluny de la Granja Mitjana, originària de l’època romana i lloc on es van instal·lar els monjos que, al segle XII, van arribar la zona per fundar-hi el Monestir de Poblet.
| Perímetre del tronc a 1.30 m | 3.60 m |
|---|---|
| Perímetre a la base del tronc | 5.92 m |
| Alçada | 15.90 m |
| Amplada de la copa | 17.27 m |
Situació:
Coordenades GPS de l’aparcament:
X, Y: 339403, 4582684 (Aparcament del Monestir de Poblet)
Lon, Lat: 1º4’45.9190”, 41º22’46.7722”
Coordenades GPS de l’arbre:
X, Y: 339337, 4582703
ORNAMENTAL
Sóc la taula del teu bressol,
la fusta de la teva barca,
la superfície de la teva taula,
la porta de la teva casa.
Sóc el mànec de la teva eina,
el bastó de la teva vellesa.
Tot plegat, molt maco, però jo sóc l’arbre de les forques, os pedrer! I ningú no se’n recorda. De la meva fusta en sortien moltes de les eines necessàries pel pagès: els mànecs de les aixades, de les falç, de les destrals, dels pics i masses, els jous per enganxar els animals al carro, les mangales... i sobretot, sobretot les forques. Vatua l’olla! De les meves branques i només de les meves en sortien les forques. Que què són les forques? Les forques són unes eines amb el mànec llarg acabades en unes puntes, de dues a sis, també llargues que serveixen, servien, per ventar. Ventar? Sí, separar el gra de la palla, un cop feta la batuda del sembrat. Tampoc no sabeu que és la batuda? Ostic, nanos! Com podeu haver oblidat una feina tan important per l’home.
Fa vuit mil anys que es conrea el blat i, fins fa poc, sempre s’havia ventat amb les forques. Ara, les forques han passat a millor vida, ornamental, em sembla que en diuen. Doncs perquè ho sapigueu, de mi encara se n’ha fet un altre ús més important per la humanitat. Les meves branques també servien per fer els cèrcols de les rodes. La mar salada! La roda sí que va ser un invent dels grossos! És més jove que el blat, només té uns cinc mil cinc-cents anys, però no seríem on som si algú un dia no hagués vist que les meves branques es deixaven doblegar tan bé. A mi la roda, el carro i la mula em semblen un gran adelanto, però renoi! n’hi ha que no estan mai contents. Es veu que la roda feia massa poc soroll, no feia cap olor, no lliscava prou de pressa. I van i s’inventen el motor! Tan útil i necessari com jo era, m’han ben fotut! Ara ni forques, ni rodes, ni falç, ni destrals, ni pics, ni jous.
No n’hi ha prou en haver-me quedat ornamental, jo també, que he de suportar aquest soroll infernal d’un dels seus beneficiats, el cotxe. Els cotxes del món sencer passen per aquí davant: de Poblet a Prades, de Poblet a Vimbodí, de Riudabella a Poblet, de Prades a Poblet, de Poblet a Castellfollit... Cada dia els he de sentir com ronquen, amunt i avall, ara et veig, ara no et veig, amb aquella ferum de gasolina que m’encén la sang i aquells espetecs que són com un càstig. Mecagon la sang d’un banc!
