Castanyers de Castellfollit
Característiques
El castanyer és un arbre corpulent i amb una gran capacitat de rebrot de soca. Té l’escorça de color verd-bru, llisa en els peus més joves i estriada i grisenca en els vells. A la tardor, aquest arbre produeix una infructescència en forma de cúpula tancada i espinosa de la qual surten les apreciades castanyes.
Cal destacar el seu valor ornamental, no només per les mil i una formes que pot arribar a adquirir, sinó també per les diverses tonalitats que agafa el seu fullatge a les diferents estacions de l’any, des del verd intens fins al groc, el vermell i el marró. A mesura que va creixent, el tronc té tendència a buidar-se per dins, per la qual cosa esdevé un bon refugi per a la fauna.
Usos
Aquesta espècie s’utilitza per a la producció de castanya i de fusta.
Curiositat
La castanyada, festa popular celebrada la vigília de Tots Sants a Catalunya, tenia antigament una part simbòlica de comunió amb l’ànima dels morts, donat que mentre es torraven les castanyes, es resava el rosari en record dels familiars difunts.
Castanyers de Castellfollit
Formen un grup de set exemplars, catalogats d’interès local i comarcal, cadascun dels quals presenta característiques peculiars, amb troncs de grans dimensions, buits de dins i envoltats d’una escorça fortament estriada, amb poques branques vives. La seva funció original era la producció de fruit. Actualment, però, la producció és escassa.
Els set castanyers estan situats vora la Casa dels Monjos, una antiga granja de Poblet fundada el segle XII i reconstruïda fa uns decennis com a residència d’estiueig dels monjos. Es creu que aquests exemplars van ser plantats fa segles per abastir de castanyes el monestir. Prop dels castanyers s’alça imponent la Roca de Ponent, visible des de Vimbodí i coneguda per ser el darrer lloc on hi toca el sol abans de pondre’s. Els castanyers centenaris estan situats en ple Paratge de Poblet, entre l’àrea d’esbarjo de la Roca de l’Abella i la casa forestal de Castellfollit, d’aire modernista, construïda a la primeria del segle XX.
| Perímetre del tronc a 1.30 m | 8.32 m |
|---|---|
| Perímetre a la base del tronc | 11.60 m |
| Alçada | 7.90 m |
| Amplada de la copa | 10.23 m |
Situació:
Coordenades GPS de l’aparcament:
X, Y: 337707, 4579506
Lon, Lat: 1º3’36.0020”, 41º21’2.5539”
Coordenades GPS de l’arbre:
X, Y: 337731, 4579522
INÚTIL
Havia sigut un dia com un altre. Jo m’havia lamentat des de la sortida del sol per allò que havia estat i ja no era, pel dur que és fer-se vell i pel dolor de les meves nafres obertes que no em donaven treva ni un segon.
Allà baix ja feia dies que s’hi havia declarat la guerra. Les bombes encara no havien començat a esclatar, però per experiència reconeixia la remor que les precedia i tot i la meva gran preocupació pels propis problemes estava inquiet per quan pogués començar.
Amb la poca mobilitat que em permetien els anys, em mirava les grans ferides obertes en el meu tronc. Després mirava els meus sis companys i em preguntava què hi fèiem en aquest món, mutilats d’aquella manera, inútils, sense dignitat, i quin sentit tenia la nostra vida. Potser aquella guerra ens deixaria encara més malmesos.
Ens trobàvem a la tardor de 1938. Totes les meves flors ja havien madurat i començaven a convertir-se en aquella càpsula espinosa que guardava, en el seu interior, les castanyes. El sol ja feia una estona que s’havia amagat darrere la Roca de Ponent, però encara inundava el món amb la seva claror.
Va ser quan tot estava tranquil, només bufava un lleuger ventijol com cada vespre i la lluna i els estels s‘ensenyorien del cel, que vaig veure-la pujar apressadament per la carena del Barranc de Castellfollit. Era una noia jove, no devia tenir més de vint anys i duia un nen als braços. El nen plorava i també la vaig sentir sanglotar a ella, quan va ser a prop meu. S’aferrava al nen, em va semblar, amb desesperació. En arribar al meu davant, va mirar-me fixament, tant que em vaig arribar a sentir incòmode davant la insistència de la seva mirada. Si jo només sóc un arbre vell, inútil, mutilat...
Després va abraçar el nen, desfeta en llàgrimes, i el va deixar dins una de les meves esquerdes irreparables. La noia va arrencar a córrer i la criatura va seguir plorant encara més fort, dins les meves entranyes. Vaig sentir com una glopada de vida m’omplia i em feia tornar les ganes de viure, però no vaig poder entretenir-me massa en l’emoció perquè de seguida vaig sentir veus d’homes que cridaven, pujant pel mateix camí que havia fet la noia. No calia tenir centenars d’anys per endevinar que no portaven bones intencions. Anaven armats i les paraules els delataven: matar, estimbar, engegar un tret, deixar morir...
Vaig invocar el vent, el nostre vent, i vaig desitjar vehementment que bufés amb força, que xisclés i udolés per ofegar el plor d’aquell innocent que s’havia refugiat en el meu ventre esquerdat. I el Vent de bosc va acudir en la meva ajuda. De sobte, la seva suau remor va convertir-se en fuet poderós que atiava tots els arbres del bosc. Roures, alzines, freixes, aladerns, falgueres i també els meus malmesos i inútils germans castanyers movien les fulles, vinclaven les branques i atordien tot ésser viu d’aquell paratge. Tots menys el nen. El nen seguia plorant, però ningú no el podia sentir perquè el bramul poderós del bosc ho silenciava tot amb el seu embat.
Al cap de dos dies, quan el vent ja tornava a ser l’oreig suau del capvespre, un home i una dona pujaren, seguint les passes de la noia i els seus perseguidors. Els va resultar fàcil trobar el nen; el seu vagit era ja dèbil, però a estones continuava plorant. Van agafar-lo entre exclamacions d’alegria, mentre li feien petons i moixaines. Després van posar-se a plorar.
No m’he tornat a queixar mai més de la meva inutilitat i això que d’aquell fet ja en fa vuitanta anys. N’espero viure vuitanta més, vuit-cents si convé. I és que ara ja sé quin és el sentit de la meva vida.
