Servera de Riudabella
Característiques
La servera té la copa frondosa i arrodonida, el tronc de color grisenc i les branques més joves peludes i de color verd ataronjat. Les seves fulles són compostes, és a dir, estan formades per un conjunt de segments anomenats folíols, que individualment poden semblar fulles però que en realitat formen part d’un mateix conjunt. Les flors, blanques o crema, amb cinc pètals, apareixen agrupades, i el fruit, rodó i carnós, pren una gamma de coloracions en funció de l’estat de maduració, passant del verd a l’òxid, moment en què ja pot ser consumit.
Es tracta d’un arbre de fulla caduca, que apareix sobre terrenys humits com a espècie acompanyant d’alzinars, rouredes i pinedes. A la tardor, adquireix una bella coloració que destaca enmig de la resta de vegetació.
Usos
La fusta de la servera s’ha utilitzat tradicionalment en ebenisteria. En carnisseria: els millors pilars de fusta per tallar la carn són de servera. Així mateix, donada la seva important concentració en pectines, s’ha utilitzat també en l’elaboració de licors i gelatines.
Curiositat
Les llavors germinen més fàcilment si han estat ingerides per animals i després expulsades amb les deposicions.
Servera de Riudabella
La servera de Riudabella corona unes vinyes, i se situa a tocar de la carretera T-700 entre Poblet i Prades. Aquest exemplar, probablement el més gran de Catalunya de la seva espècie, té el tronc recobert per una escorça amb abundants estries. Les branques, força esveltes, tenen extrems secs en algunes parts. A la tardor, el fullatge adquireix tonalitats groguenques i rogenques que la fan destacar sobre molts altres arbres, i finalment queda despullada de fulles fins a la primavera següent.
La servera és a la finca de Riudabella, que dóna nom al castell que és propietat de la família Gil des de finals del segle XIX, arran de la desamortització de Mendizábal.
| Perímetre del tronc a 1.30 m | 2.23 m |
|---|---|
| Perímetre a la base del tronc | 3.07 m |
| Alçada | 15.57 m |
| Amplada de la copa | 13.10 m |
Situació:
Coordenades GPS de l’aparcament:
X, Y: 335720, 4581086
Lon, Lat: 1º2’8.9878”, 41º21’52.3247”
Coordenades GPS de l’arbre:
X, Y: 336039, 4581285
LA MEVA OMBRA GUAI
Que m’havia de pensar jo que la meva ombra fos tan guai! Sóc aquí des que vaig néixer i d’ombra sempre n’he anat sobrada. Al principi era una friqui, tan petita jo, un pam de terra aixecava. Els grans, tots d’una alçada brutal, passaven de mi i els petits em tenien baldada; formigues, escarabats, erugues i aquell coi d’aranyes es passejaven per les meves fulles i tiges, i conills, llebres i rates cellardes em tenien ben ratllada, sempre passant pel meu damunt. Era molt xungo, però m’ho vaig currar i vaig créixer.
–La Servera s’ha fet gran!– comentaven els pins.
–Quina canya!– les alzines.
–Que guapa!– el reboll.
–A tope!!!– deia jo.
Els fums em van pujar al cap i tot el dia estava empanada: que guapa que sóc, que guapa que sóc, que guapa que sóc!
Des d’allà baix a Riudabella i fins aquí, veia els homes com curraven tot el dia al camp. I em molaven. Els homes em molaven perquè podien tirar milles i sempre tenien unes mogudes brutals. Sí que a vegades semblaven no tocar gaire de peus a terra, però jo seguia flipant amb ells.
Un dia, en vaig clissar tres que pujaven cap al bosc. Portaven tots el mateix artefacte hortera. Tot brillant, amb una part llarga i dentada. I jo al·lucinant. Eren uns cracs els homes! Pim-pam i es van posar a la feina. Tots els arbres van anar caient. L’artefacte els segava els peus, un darrere l’altre. Jo estava totalment atacada perquè primer vaig pensar estàs pillada, tia, i de seguida avui i aquí la palmes, Servera.
–La servera no es toca –va dir un dels homes, aturant l’artefacte; jo també vaig aturar la respiració –No destorba i fa bona ombra!
Que fort! I no vull fer el pena, però que fort! Només jo em vaig salvar. Els fums em van caure en picat, la confiança en els homes, també.
No m’he tornat a trobar guapa mai més. Ja només estic al tanto de la meva ombra. Per aquí hi han tornat a créixer alguns col·legues, també els cau la bava quan veuen els homes, però jo ja els ho dic: no us empaneu tant, que l’únic que us pot salvar és la vostra ombra. Els homes, és veure’ls venir i posar-me de mal rotllo. Ja es poden asseure sota la meva ombra, i xerrar, muntar les seves mogudes i anar de guais, que jo no me’n torno a refiar mai més. Ni de conya!
