Alzina de les Planes
Característiques
L’alzina té una copa àmplia, densa i arrodonida, amb fulles perennes, llargues, fosques i aspres a l’anvers i amb molts nervis al revers. Els seus fruits, els glans, són una important font d’alimentació per a la fauna salvatge. Espècie típicament mediterrània, és l’arbre més característic de la Península Ibèrica. Forma boscos anomenats alzinars.
Usos
Els glans s’han aprofitat per al consum del bestiar, la seva fusta per a l’elaboració d’eines de pagès i altres estris de fusteria, i les branques, per a llenya i carbó vegetal.
Curiositat
L’expressió popular “llenya d’alzina, vi de sarment, oli d’oliva i pa de forment” dóna fe de la qualitat de la fusta d’aquest arbre com a combustible.
Alzina de les Planes
Presenta un bon estat de conservació, amb forma arrodonida, i un tronc de gran diàmetre protegit per una tímida escorça estriada i grisenca. S’hi poden observar uns rebrots que dificulten l’apreciació del tronc que es divideix en un nombre important de branques repartides de forma bastant homogènia.
L’alzina de les Planes fa de partió entre dues finques, aquest pot ser el motiu perquè s’hagi conservat al llarg del temps. De l’arbre estant, s’albira una magnífica vista del Castell de Riudabella, del Monestir de Poblet, de les Muntanyes de Prades i de bona part de la Conca de Barberà. A prop hi ha una bassa de lona de grans dimensions, que des de 1981 abasteix d’aigua a la població de Vimbodí.
| Perímetre del tronc a 1.30 m | 2.63 m |
|---|---|
| Perímetre a la base del tronc | 5.00 m |
| Alçada | 14.00 m |
| Amplada de la copa | 12.76 m |
Situació:
Coordenades GPS de l’aparcament:
X, Y: 335068, 4581482
Lon, Lat: 1º1’40.5685”, 41º22’4.6750”
Coordenades GPS de l’arbre:
X, Y: 335063, 4581372
SOLA
Ni me’n recordo del temps que fa que sóc aquí. Sola. Jo era l’única alzina i la més vella. Després van créixer els altres arbres i vaig tenir companyia i conversa. De vegades, massa. Massa pins, massa rebolls, massa farigola, massa boletaires, massa tabola i guirigall. Ho pensava aleshores, ara ja no ho penso. Ara penso que el meu bosc era un paradís, des d’on s’albirava la terra promesa, una terra promesa amb muntanyes i valls, castells i monestirs, pobles i comarques.
Vaig veure el pagès com, corrents, venia de dret cap al bosc. Sorpresa i indignada vaig observar que amb el destraló tallava una branca de pi i tornava a marxar com un llamp. Què caram li passava? Ja el coneixia. Feia anys que rodava per aquí ben enfeinat amb la seva vinya. Ara la llauro, ara l’ensofro, ara en trec els brots, ara els cavalls, ara la veremo. I tornem a començar. No m’estranyava el cicle. A la natura, els cicles són la cosa més natural del món.
El pagès va començar a donar cops a terra amb la branca. Em va semblar desesperat i en vaig estar segura quan el vaig sentir cridar: auxili, socors, ajudeu-me! Llavors ho vaig veure. No era a terra on picava, sinó damunt del foc del marge. Ho feia de tant en tant, de posar-hi foc. Sabia el que feia; tota la vegetació que creixia en el marge li robava l’aliment amb què la terra podia nodrir la vinya. I ho feia amb precaució, amb cura; mai no se li havia escampat. Però aquell dia el Serè va jugar-li una mala passada. Anava d’ací d’allà i picava damunt del foc amb totes les seves forces, mentre continuava demanant ajuda.
Recordo que vaig pensar que, enmig dels espetecs i crepitacions del foc, només Déu el podria sentir. Jo encara no entenia el seu desesper i no me’n feia l’abast del que estava a punt de passar. Fins que vaig veure saltar, com un dimoni, aquella flama en direcció al bosc. El foc va fer via vertiginosament, avivat pel vent que sempre havia gronxat, ara suau, adés amb força, les meves branques i m’havia refrescat en els vespres calorosos de l’estiu. Vaig veure impotent com el bosc i tots els companys s’anaven cremant sota el foc implacable, sense poder-hi fer res i com el pagès aixecava els braços cap el cel amb els punys tancats, ja palplantat sense esperança.
Encara no sé qui em va salvar, ni perquè. Diuen que al foc li agrada trescar per la muntanya i jo era en el punt més baix. I –això no ho explico mai, sé que ningú no s’ho creuria– el Serè va deixar de bufar quan el foc era a tres metres escassos de la meva soca. El pagès es va quedar aquí fins que el bosc va deixar de cremar. Després, va venir cap a mi i em va abraçar. Plorava. Quan vaig sentir les seves llàgrimes a la meva escorça, jo també vaig plorar, pel pagès, pels companys, pel bosc i perquè m’acabava de quedar sola. I des d’aquell dia, fins ara. Hi ha els ametllers, els sembrats, la vinya, els olivers i els avellaners, però mai no hi ha tornat a créixer un arbre de bosc per aquí, només matolls insípids sense conversa.
